Riera Llorca

1991-06-09 00:00

 
L'escriptor Vicenç Riera Llorca i Teresa Pàmies es es van conèixer l'any 1940 durant el trajecte que va fer la penúltima expedició d'exiliats republicans que va sortir del port de Bordeus, amb el vaixell Lassalle, en direcció a la República Dominicana. Llavors, Vicenç Riera tenia trenta-sis anys i la Teresa vint. 

He dit que 'es van conèixer' i potser no va arribar a ser així. Rellegint Quan érem capitants m'adono que TP no anomena Riera Llorca quan rememora els companys de viatge que va tractar en aquella expedició.

En tornar a Catalunya després del llarg exili, la coincidència va fer que tots dos guanyessin un premi literari el mateix any (1970): el Prudenci Bertrana per Amb permís de l'enterramorts (de Vicenç Riera) i el Josep Pla per Testament a Praga (de Tomàs i Teresa Pàmies).

Arran d'aquella trobada mantingueren una breu correspondència. "Les seves tres cartes, que consevo, diu TP en l'article que dedicà a Vicenç Riera quan aquest traspassà m'ajudaren força en el meu ofici". Aquesta 'ajuda' la matitzà ella mateixa durant la taula rodona que s'organitzà a Pineda de Mar en l'homenatge pòstum a l'escriptor: 
   

"[Vicenç Riera] em va cridar l'atenció molt seriosament en una carta que em va enviar, perquè jo havia dit en un novel·la meva que havíem celebrat el cap d'any de 1940 al vaixell Lassalle, quan resulta que en realitat havíem arribat a la República Dominicana uns vint dies abans". 
   

Efectivament, a Quan érem refugiats (pàg. 140), TP descriu el cap d'any de 1940 com si el grup exiliats l'haguessin celebrat en ple viatge, a bord del Lassalle. Ara sabem que aquella història no és més que pura invenció. I no ens hauria de causar sorpresa, ja que la pròpia autora ens avisa que es tracta d'unes "memòries novel·lades". 

 

—————

Retorna