Quan érem refugiats

 

Quan érem refugiats

Editorial: Dopesa

Col·lecció: Pinya de rosa

Pàgines:  190

Dimensions: 125 x 200 mm

Enquadernació:  Rústica

1a. edició: abril 1975

      

Continuació de la novel·la Quan érem capitans. TP ens explica la seva entrada a França l'any 1939, el seu pas pel camp de refugiats de Magnac-Laval, el viatge a Santo Domingo amb el vaixell Lassalle i la fugida cap a Cuba escapant del govern del pèrfid Leónidas Trujillo.

També s'hi inclouen diverses cartes que l'autora va rebre —a propòsit de la publicació de Quan érem capitans— escrites per antigues companyes de generació i de partit, que van viure els anys de postguerra d'una manera molt diferent a com els descriu Pàmies en els seus llibres.
    

"Es tracta d'una autèntica literatura d'humiliats. Són noies —ara ja dones— que veieren desfeta llur vida sense cap mena de grandesa. Al contrari. Obligades a renunciar a tot allò que mogué la seva jovenesa s'hagueren d'empassar, en un silenci vergonyós, la humiliació de la derrota, "agenollar-se, renegar dels seus ideals, arrupir-se ben arrupides i callar, i dir mentides durant anys i anys". Aquestes cartes ens enfronten de debò amb un problema terrible, patètic: el dolor, el rancor acumulat en el cor de tanta gent que no ha pogut refer la seva vida personal i que veu impossible la reconciliació". (1)

    
(1) MUNTALAT, Cebrià (1998): «Teresa Pàmies i els orígens ocults». Presència 1975-05-17, pàg. 29.
 


 

Notícies de premsa: