Biografia

Teresa Pàmies Bertran neix a Balaguer (comarca de La Noguera) el 8 d'octubre de l'any 1919. Serà la primera de quatre germans. 

Als 10 anys, la Teresa ja es dedica a vendre "La Batalla", la revista  del BOC (Bloc Obrer i Camperol), partit del qual el seu pare n'era dirigent.

Sovint la petita Teresa acompanya el seu pare als mítins que fa per les terres de Lleida. Als cafès dels pobles, puja a dalt d'una taula i recita poesíes polítiques com aquesta: 
      

¡Salve Rusia de sol refulgente!
¡Baña al mundo en tus bellos fulgores
y germina con tus resplandores
ideales de Santa Igualdad!
Tú has marcado el camino al obrero...

      
A onze anys abandona els estudis i es col·loca d'aprenenta amb la senyora Pasquala —"la millor modista de Balaguer", segons paraules de l'escriptora— amb qui aprèn de cosir fins arribar al nivell d'oficiala.

"En el meu àlbum personal no hi ha foto de Primera Comunió. Per a aquell esdeveniment, els meus pares van haver de negociar i cedir en en els seus principis. Van 'consensuar' una cerimònia discreta i sense cap despesa. Aquell diumenge,el meu pare va sortir de míting per la comarca, reclamant la terra per al qui la treballa, i la mare em va dur al temple de Sant Salvador, vestida d'organdí blanc, indumentària que vaig manllevar d'una veïna. Només em van haver de comprar les mitges. I no hi va haver foto per a la història."

La primera fotografia de la seva vida va ser aquesta. Tenia 16 anys i sortia d'un llarg dol per la seva àvia paterna.

És llavors quan comença a militar a les Joventuts del Partit Comunista (JSUC). Als disset, tot just iniciada la guerra civil, viatja a Barcelona per assistir a una conferència nacional i ja s'hi queda. Juntament amb d'altres companyes funda l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39).    

Comença a publicar els seus primers escrits polítics al butlletí Juliol, l'òrgan de les JSUC.
 

Els nois se'n van al front i els seus llocs han de ser ocupats per noies. És així com, de la nit al dia, la Teresa es veu promocionada a la direcció de les JSUC. La seva tasca consisteix a organitzar missions d'ajuda als soldats i a mantenir la moral a la rereguarda.  

Abans de complir els divuit participa en el famós míting a la plaça Monumental de Barcelona (març de 1937) en el qual intervenen també Federica Montseny, Dolors Bargalló, Margarita Nelken i Lluís Companys. Tenim constància gràfica d'aquest esdeveniment gràcies a les conegudes fotografies d'Agustí Centelles:

La fi de la Guerra Civil allunya Teresa Pàmies de la seva família. L'any 1939 fuig d'Espanya sense saber que no tornarà a veure la seva mare. Primer s'exilia a França, on passa un temps tancada en el camp de concentració de Magnac-Laval (a prop de Llemotges).

Aconsegueix escapar del camp gràcies a l'ajuda del seu partit i embarca cap a Llatinoamèrica. Fa breus estades a la República Dominicana i a Cuba i, finalment —com tants altres catalans—  s'estableix a Mèxic, on es matricula a la Universidad Femenina per estudiar periodisme. En aquest país hi viurà durant sis anys.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els refugiats europeus que havien trobat asil en terres americanes, només tenien una dèria: tornar a l'Europa alliberada. Les comunicacions entre Amèrica i Europa eren escasses. Al desembre de 1946, a la Teresa se li presentà l’ocasió d’embarcar amb un vaixell tronat que sortia del port de Tampico (Mèxic) i que, més tard, va enllaçar amb una altra nau del tot inapropiada per endinsar-se a alta mar.

El viatge va durar dues setmanes i fou tota una aventura. En el mapa que segueix podem veure l'enrevessada ruta que va seguir per anar del nou continent fins al vell. Segons explica ella mateixa en el seu llibre Gent del meu exili, es va avenir a aquella complicada combinació de vaixells perquè no disposava de la documentació necessària per viatjar i "allí no miraven prim". 

    Desembre 1946, retorn a Europa amb vaixell:    
    dues setmanes de trajecte!!!    

La pròpia Teresa explica: "Jo no tenia idea del que suposava viatjar en aquelles condicions amb una criatura de tres mesos, però el desfici del retorn a Europa, la por de perdre una ocasió única i la inexperiència pesaven més que el sentit comú."     

Després de passar un any a Iugoslàvia fent de locutora a Ràdio Belgrad, fixa la seva residència a Txecoslovàquia. Treballa deu anys com a redactora i locutora en les emissions en català i castellà de Ràdio Praga. I al 1960 es trasllada a França, on viu els darrers dotze anys del seu exili. 

Durant tot aquest periple ha tingut una filla —que mor prematurament— i quatre fills (Tomàs, Pau, Antonio i Sergi); el pare dels dos últims és Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC, amb qui Teresa conviu fins a la mort d'aquest (2007).   

L'any 1971, quan ha complert ja els cinquanta-dos anys, Teresa Pàmies torna a Catalunya aprofitant el visat que li donen per venir a recollir el premi Josep Pla, que guanyà amb el llibre Testament a Praga (escrit conjuntament amb el seu pare).   

Un cop establerta a Barcelona, ja no deixa d'escriure llibres —la major part, de caire testimonial— així com articles per a diferents publicacions periòdiques (Serra d'Or, Canigó, Oriflama, Triunfo, Presència, Cuadernos para el diálogo, etc.). Durant més de 30 anys col·labora setmanalment amb una columna d'opinió al diari AVUI. També és tertuliana habitual a les emissores Ona Catalana i Catalunya Ràdio, al llarg de vint-i-dos anys.

   Amb Josep Cuní al programa radiofònic d'Ona Catalana    

L'any 2000 rep la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i un any més tard la seva labor com a escriptora és reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (serà la segona dona distingida amb aquest premi, després de Mercè Rodoreda).

El 16 de març de 2009 s’acomiada dels seus oients de Catalunya Ràdio fent la seva darrera intervenció al programa "Geografia humana". I el 18 de novembre, ja complerts els 90 anys, escriu la seva darrera columna al diari AVUI. 

Poc després abandona el pis del carrer Casanova de Barcelona i es trasllada a Granada, ciutat per la que sent una gran estima (en va escriure un llibre de viatges) i és on viu el seu fill Antonio.      El 9 de maig de 2011, l'Ajuntament de Barcelona inaugura el Centre Cultural Teresa Pàmies al barri de l’Eixample, un edifici de 7.000 m2 que consta d'una biblioteca, un centre cívic i una escola bressol.

Poc amant dels reconeixements, la decisió de posar el seu nom a aquest centre va disgustar força l'escriptora en un primer moment, tot i que després s'hi va avenir. La seva precària salut no li permet assistir a l'acte d'inauguració ni tampoc visitar l'edifici amb posterioritat.

  
Teresa Pàmies mor a Granada el 13 de març de 2012, a l'edat de 92 anys. Vuit mesos més tard, al seu poble natal li reten un emotiu homenatge. I l'any 2019, amb motiu del centenari del seu naixement, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya aprova la commemoració de l'Any Teresa Pàmies, comissariat per l'escriptora Montse Barderi.